Quadres lliures, perquè van néixer com a invisible falç per segar els seus fantasmes. Quadres que son cartells urbans on podem trobar al·lusions a la religió, al poder, a l’art, al sexe, a més de ràbia. Molta ràbia i desesperació. 

La sèrie de grafits pintats entre el 1988 i el 1991, ens mostren el desencís de molts dels integrants d’una generació compromesa social i políticament al comprovar com els seus ideals de justícia i llibertat queden sotmesos a finals dels anys 80 del segle passat a un ús maldestre de la política, orientada al benefici personal de qui la gestiona i no pas a l’aprofundiment de les llibertats personals i col·lectives.

Al 1988 es viu un moment de paradoxes a l’estat espanyol. L’esquerra que havia assolit el govern, havia defraudat per a molts les expectatives d’un canvi que s’havia anunciat com el naixement d’una nova era de més justícia, prosperitat i pau. Aquest desencís porta a Manuel Solà a fer la seva revolució amb el llenç, els pinzells i l’oli per expressar tot allò vist, patit i gaudit als carrers del barri del Raval de Barcelona on viu i treballa. El carrer com a metàfora de la vida

Per arreu, promeses buides que desfermen el seu esperit artístic en unes obres que vistes a ulls d’ara son un diari personal, però també la crònica d’una època, d’un desencant d’un temps, d’un país.